El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

martes, 10 de octubre de 2017

El Temps Passa 12-03


Avui a El Temps Passa… i la música queda, recordarem aquells clàssics de la ràdio en els cinquanta i seixanta, els "Discos Sol·licitats". A la primera part comptarem amb un munt de cançons habituals en aquells programes de tarda i en ocasions també nocturns. Us hem fet una selecció en la que tindrem a les Hermanas Fleta, Ana María Parra, Andy Russell, Los Machucambos, Bonet de San Pedro, Jorge Sepúlveda, Antonio Machín, Gloria Lasso, les Hermanas Serrano, Lilián de Celis i Los 3 Carino, però també tindrem a Els Xocs, Los Tamara, Valerie, Los Pop Tops, Els Picapedrers i Los Gatos Negros. Per tant comencem aquesta singladura pels records des de totes les emissores per les que ens escoltes o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Ana María Parra – Enamorada

Avui començarem el programa escoltant a Ana María Parra amb una cançó del III Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm que va ser escrita per Augusto Algueró i que es va publicar en un EP editat per RCA l'any 1961 que curiosament girava a 33 rpm, cosa insòlita a l'Espanya de principis de la dècada i en el qual també es van incloure “Fabulosa”, “Todo” i “Una nueva melodía”. La veritat és que la cançó més popular en la carrera d'Ana María Parra va ser “Las chicas de la Cruz Roja” que es va fer molt famosa en incloure’s en la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol i avui dia es recorda més la cançó que el film. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar el treball de les postulants, digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" formi part de la història del cinema espanyolamb lletres d'or, va ser, com us deiem abans, la seva banda sonora, escrita també pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot la cançó. La pel·lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958. La cantant Ana María Parra també va participar en un munt de festivals a part d’aquest, entre ells un parell d’edicions del Festival de la Cançó de la Mediterrànea. Per cert l’any 1958 Ana María Parra que va néixer a Madrid l’any 1935  i va debutar com a tercera solista a la Compañia de Manuel Paso, sent primera veu després d’un any, va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de curta vida i lligat al estris rodó. Us explicarem un altre curiositat, en la grabación d'un disc amb la cançó “Nubes de colores”, la van acompanyar Los Sonor.

Andy Russell – Soy un extraño

Aquesta va ser la cançó més important, almenys a Espanya, d'Andy Russell, aquest crooner arribat des dels Estats Units que va gravar un bon munt de cançons en castellà al llarg de la seva carrera. Es va publicar en un EP editat per Belter l'any 1962 i en el qual també es van incloure “Cuando calienta en sol” dels Hermanos Rigual, “Perfidia” de Pérez Prado i “Feliz” que creiem també era una versió, encara que nosaltres us hem extret aquest tema d'un doble CD que va editar ja en els noranta el segell Ramalama. Acompanyant-lo trobem a la Orquesta de Chucho Zarzosa, encara que en altres enregistraments va estar acompanyat per la Orquesta de Paul Weston, la Orquesta de Agustín Lara, la Orquesta de Ruiz Armengol, la orquesta de Al Sack, la Orquesta de Sid Feller, la orquesta de Pablo Bertrán Ruiz, la orquesta de Syd Bass, la Orquesta Florida de Adolfo Ventas i unes quantes més. Andy Russell, de veritable nom Andrés Rabago Pérez, va néixer a Los Angeles el 16 de setembre de 1919 i va morir a Sun City, un 16 d'abril del 1992. El seu repertori, tant en anglès com en espanyol, es va centrar en les cançons romàntiques i els boleros. Inicialment va ser cantant i percussionista amb les bandes de Johnny Richards, Gus Arnheim, Sonny Dunham i Alvino Rey. Al 1944 es va llançar com a solista cantant en les emissores de ràdio, va tenir el seu propi xou i va signar contracte amb el segell Capitol Records iniciant una brillant carrera, sent el seu primer gran èxit “Bésame mucho”, publicat al 1944. A principis dels anys cinquanta i amb l'arribada del rock and roll es llança a pel mercat mexicà i comença a gravar per RCA a mitjans dels anys cinquanta, protagonitzant unes quantes pel·lícules al país dels mariachis. Posteriorment es trasllada a l'Argentina i Espanya, mantenint una carrera estable, encara que sense grans èxits fins a mitjans dels vuitanta, quan va desaparèixer.

Jorge Sepúlveda – El mar y tú

Un altre gran crooner dels anys quaranta i cinquanta que també va ser triunfador en els programes de Discos Sol·licitats va ser Jorge Sepúlveda, dins de l'estil que es va anomenar cançó romàntica "moderna" o també “canción ligera”. El seu veritable nom era Luis Sancho Monleón (València, 1917 - Palma de Mallorca, 16 de juny de 1983). Va començar a la Sala Casablanca de Madrid al 1942. Quan va gravar els seus primers discos, les seves cançons es van popularitzar a través de la ràdio, en programes de cançons dedicades, molt escoltats en l'època, quan les orquestres i artistes de moda actuaven en directe. Entre les seves moltes cançons mereixen destacar "Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “Mirando al mar”, “Lisboa antigua”, “Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel", sense oblidar aquesta que escoltem avui a El Temps Passa… i la música quedaEl mar y tú”. Els bolerets eren la part més important del seu repertori i a mitjans dels 60 amb l'arribada del pop Jorge Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als 70. A la ciutat de Santander tenen una escultura (a la foto) en honor de Jorge Sepúlveda. Es una ciutat a la que ell va dedicar la cançó titulada així "Santander" i el bust está situat "Mirando al mar" com deia una de les seves grans cançons.

Bonet de San Pedro y Los 7 de Palma – Bajo el cielo de Palma

Va ser un dels grans cantants sorgits a les Illes Balears, també un altre gran crooner, i el nom veritable de Bonet de San Pedro era Pedro Bonet Mir, va néixer a Mallorca el 17 d’agost de 1.917 i va morir el 18 de febrer de 2002. Va començar amb 15 anys al grup Los Trashumantes. Fou un dels fundadors del SGAE i va començar profesionalment com a cantant d'orquestres i com a component de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo, també va cantar amb l'Orquestra Gran Casino, ambdues a Barcelona. L'1 de setembre de 1942 va crear Bonet de Sant Pedro y Los 7 de Palma amb els quals va recollir els seus majors èxits i va canviar el panorama musical a l'ús. Los 7 de Palma, un grup en la línea italiana de moda en aquelles épocas, l’integraven Joaquín Aza (piano), Benedicto (bateria), Jaume Villagrasa (baix), Miquel Roselló (guitarra), Josita Tenor (guitarra i veu) i Jaume Vilas (violí i veu), sense oblidar al seu líder Bonet de San Pedro (guitarra, saxo, clarinet, vibràfon, veu i direcció). De fet va ser dels primers que va utilitzar el format quartet, quintet i septet aquí al país. Van debutar el 3 d’octubre de 1.942 al Salón Rigat de Barcelona. Als anys vuitanta Bonet de San Pedro va formar el Swing Group Balear que feien jazz. Conegut amb el sobrenom de "El duque de la ensaimada", la cançó mes popular de la seva carrere es “Raska yú” per la que va ser demandad per “plagio” per un pastor analfabet que la cantaba desde fei mols anys. Van arribar a un acord economic i el pastor suposem va retirar el seu requerimen. Pero la cançó tampoc era del pastor. Segurament aquest la va escoltar a algun turista nord americà de visita a l’illa. Realment la cançó va ser grabada l’any 1934, amb una lletra molt mes “Gore” per la cantant texana Lydia Mendoza. I un altre curiositat, la censura va prohibir la seva emissió per les emisores de radio al jutgar que al cantar "Raska yu cuando mueras que haras tú, tú serás un cadáver nada más...", indiscutiblement es referia al Siscu i amb el Dictador no es podia jugar. Per cert que Bonet de San Pedro tenia que actuar a la sala Chamonix de Reus, però no va ser posible, la mort s’el va endur abans. La actuació la havia gestionat Mario Prades.

Antonio Machín – Corazón Loco

Al 1969, quan ja semblava que Antonio Machín estava acabat, va publicar un single amb aquesta cançó a la cara A i “Cami caminando” a l'altra cara que li va tornar una part de la popularitat que semblava haver perdut. És clar que avui en dia molts són els que associen aquest tema amb l'Orquestra Plateria que la van gravar ja en els anys setanta convertint-la en un dels seus grans èxits, encara que molts en l'època deien que es tractava d'una versió de The Beatles, res més allunyat de la realitat, però tot i els anys, no hem d'oblidar qui fou el primer a gravar-la. Indiscutiblement “Angelitos Negros”, “Madrecita”, "Dos Gradenias", “El manisero” i algunes més, són les cançons més recordades en la carrera del cantant cubà Antonio Machín, aquell de les eternes maraques, però avui us hem portat aquesta per compartir a El Temps Passa... i la música queda. De nom complet Antonio Abat Lugo Machín, el cantant va néixer a Sagua laGrande, Cuba, l'11 de febrer de l'any 1903 i després de passar per França, va traslladar la seva residència a Espanya on va triomfar plenament. Va morir a Madrid el 4 d'agost de 1977. El seu pare era d'origen gallec i havia emigrat a l'illa de Cuba, sempre va opinar que el cant era una activitat immoral, cal dir que Antonio Machín tenia quinze germans. Al 1956 comença a actuar per cafetins de l'Havana fins que entra a l'orquestra de Don Aspiazu i paral·lelament va fundar un sextet. Al 1930 deixa Cuba, a la qual no tornaria fins a 1958, però de visita, no per quedar-se, ell residia ja a Espanya. Després de formar part de diverses orquestres, aconsegueix l'èxit en solitari a Europa, sobretot a França. Ve a Espanya al 1939, a Sevilla, fugint de la Segona Guerra Mundial que assolava Europa, però aquí i amb això de la postguerra civil, tampoc és que estiguéssim molt millor. El primer èxit que va tenir a Espanya va ser "Noche triste", un fox melòdic gravat amb els Mihuras de Sobré, orquestra que va acompanyar a Machín en els seus primers èxits. Després arribaria una carrera triomfal.

Hermanas Serrano – Patricia

Seguirem ara amb unes germanes, en aquest cas catalanes. Les Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a l’Espanya de la posguerra, gracies sobre tot a participar en festivals i aparicions en directe a les emissores de ràdio de l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernetes” que van sonar als programes de discos sol·licitats. Les dues noies es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. També l’any 1958 Las Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar un disc de música moderna en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del  crooner nacional, José Guardiola. Aquest tema, una composició del genial Pérez Prado, es trobava en el seu primer EP, publicat per La Voz de su Amo l’any 1958, on també trobaven “Gondolier” i “Casanova”, en aquestes tres cançons les Germanes Serrano tenen acompañament d’orquestra, pero a la quarta “La canción de Joey” les acompanyan el Latin Combo. Les Germanes Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en castellà. Josefina i Amparo Serrano, les Germanes Serrano, eren conegudes com “Les Veus de Cristall” i van començar cantant per separat fins que a instàncies de la seva mare van decidir crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan sortien de bolos i tenia a les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el grup Seison Show al costat de tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista de festivals. Van estar en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixar la música, una d’ellas s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al Terreno de Palma de Mallorca.

Los Machucambos – Pepito

Un dels grans èxits del tercet Los Machucambos va ser "El Otorrinolaringólogo", però nosaltres d'aquest tercet i per compartir a El Temps Passa… i la música queda, us hem seleccionat ara el seu “Pepito”. Los Machucambos van ser una de les millors formacions quan parlàvem de música amb arrel a la Amèrica Llatina, un altre estil molt popular en aquells programes de ràdio, tot i que ells van sorgir, es van formar i van funcionar des de França. "Pepito" va ser el tema estrella d'un single publicat l'any 1960 i un dels seus millors èxits, però la cançó us l'extraiem d'un LP que Los Machucambos van publicar a Alemanya i també es va incloure en un altre àlbum de 1964 titulat "Los Machucambos en 4 Fases", amb so quadrafónic, de fet van gravar diversos discos en aquest nou format musical, nou per a l'època, és clar, però que no va acabar de quallar tot i la qualitat de so que oferia. Los Machucambos sorgeixen al Barri Llatí de París, l’any 1959, com una escissió del grup Los Acapulcos i estava integrat al principi per una cantant de Costa Rica de nom Julia Corts, el peruà Milton Zapata i l'espanyol Rafael Gayoso, encara que anys més tard s'incorporaria una segona veu femenina i passarien a ser quatre. Els seus enregistraments a França, van tenir una forta repercussió a Espanya, on van actuar moltes vegades per a TVE, en aquells anys la millor televisió d'Espanya i de fet l'única i van realitzar moltes gires pel nostre país. La música, alegre i ballable de Los Machucambos estava centrada, com us deiem, en temes del folklore sud-americà, encara que també van gravar cançons d'autors francesos i espanyols.

Hermanas Fleta – Pénjamo

Ara ens anirem a Pénjamo, una de les ciutats mexicanes on es diu que resideixen els xulos més xulos entre tots els xulos mexicans, bé que allà cada home deu de ser un "Siete Machos", segons ens expliquen les Germanes Fleta a la seva cançó. A Pénjamo tenen un licor típic la tequila Real de Pénjamo i que te una graduació que solsament oloran-lo tomba d'esquena. Es clar que ara no volem fer una "Parrafada" sobre els productes típics del país dels mariachis. Aquesta cançó, junt amb el “El Chacachá del tren” van ser els grans èxits de les germanes Paloma i Elia Fleta, filles del gran tenor Miguel Fleta, un duet que va tenir molta importància en la música "moderna" dels anys cinquanta al país, convertint-se, sobretot gràcies a aquestas dues cançons en líders de l'apartat més avançat i modern, musicalment parlan, en els programes de ràdio demanant "Discos Sol·licitats". A Las Hermanas Fleta durant un temps les va acompanyar Luis Araque y su Orquestra. Luis Araque Sancho va ser un bon pianista i compositor, a més de metge, va morir a Madrid el 16 d'abril, de l'any 1971. Havia nascut a Saragossa el 15 de novembre de l'any 1914. Va compondre més de 400 peces i durant uns anys va ser el compositor saragossà que més cobrava en concepte d'autors. En els anys seixanta Paloma va deixar la música i Elia va seguir en solitari gravan uns cuants discos de pop i finalment va dedicar-se al jazz i va ser acompanyada en un parell de discos per el Tete Montoliu Trio. A Elia Fleta fen jazz ja l'hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.

Gloria Lasso – Cachito

Escrit per la compositora mexicana Consuelo Velázquez, aquest tema va ser un dels grans èxits de Nat King Cole, però a Espanya va tenir problemes amb la censura de l'època i és que aquells castos censors van saber veure de seguida que això del "Cachito", feia clara referència a l'òrgan sexual masculí i per suposat la van vetar inicialment, encara que posteriorment van deixar que fos publicada al país. La veritat és que estaven completament errats ja que quan Consuelo Velázquez la va escriure acabava de ser mare i la cançó estava dedicada al seu fill acabat de néixer, com comprovareu aquells censors tenien la ment molt ofuscada la majoria de les vegades. Glòria Lasso la va gravar en un EP publicat al 1958, encara que posteriorment la va anar reeditant en diferents formats i no sempre com a cançó estrella del disc. Quan al 1954 la catalana Gloria Lasso es va traslladar a França, va ser descoberta per la discogràfica Pathé Marconi, divisió francesa de l'EMI i va gravar el tema "Étranger au Paradis", una variació sobre una melodia de l'òpera "Príncep Igor", de Borodin que ja havia gravat en clau de pop el cantant Tony Bennett i va ser un èxit sense precedents en la seva època ja que quan es va publicar l'any 1956 es van arribar a vendre més d’un milió de còpies en el veí país i la va portar a presentar-se al Olympia de Paris, un lloc elitista on va arribar a actuar en 30 ocasions. Va ser el primer disc que a França arribava aquestes xifres de venda. L'èxit també el va aconseguir a Espanya, encara que avui dia el tema pel qual se la recorda més intensament és “Luna de miel”. Gloria Lasso va ser una dona amb projecció internacional, les seves cançons eren habituals i de les considerades modernillas, en els programes de discos sol·licitats de l’época. Gloria Lasso va triomfar plenament a França, Mèxic i en mig món i era catalana. El seu veritable nom era Rosa M. Coscolin Figueras, va neixer a Vilafranca del Penedes el 25 de novembre de 1922. Després de viure un grapat d’anys a França s’en va a Méxic, on va fixar la seva residencia i Gloria Lasso era allà tota una gran estrella, va viure al país dels mariachis fins que va morir a Cuernavaca el 4 de decembre del 2005 i va fer unes quantes pel·lícules. En molts dels seus discos va ser acompanyada per l'orquesta de Frank Purcell. Es diu que a França va tenir problemes amb la cantant Dalida que en ser considerada francesa, tot i haver nascut a Egipte, es classificava millor en les llistes d'èxits, recordeu lo xovinistes que arriben a ser els francesos en qüestió de música i sobre tot valors patris, tot i que Glòria Lasso que va ser considerada com una de les grans dives internacionals de la seva època, també gravava en francès, finalment i farta d'aquella lluita es va traslladar a Mèxic, suposem que seria per allò de que "Más vale ser cabeza de ratón que cola de león". Per cert, us explicarem dues curiositats, va començar a cantar amb només 15 anys i després de debutar a Barcelona va marxar-se a la capital del regne, on va treballar de locutora a Ràdio Madrid. La segona és sucosa, als anys vuitanta va posar nua per a una popular revista eròtica francesa.

Lilián de Celis – Las tardes del Ritz

Un dels discos més importants en la carrera de la asturiana Lilián de Celis va ser aquest EP, publicat a finals dels cinquanta, en el que la cançó estrella era “Batallón de modistillas” que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Avui os hem sel·leccionat aquest altre tema que també va ser un dels més importants en la carrera d'aquesta gran cupletista. En el vinil es van incloure també “La violetera” i “Mala entraña”. El disc va ser reeditat l'any 1964 amb les mateixes cançons, però amb la portada camviada. El mateix que va tornar a subseir al 1977. Lilian Ángela de Celis Collía, va néixer a Fíos, Astúries, el 31 de gener de 1935 i a més de cantar i molt bé el cuplé ja en els cinquanta i principis dels seixanta, també era actriu i va realitzar 16 pel·lícules i malgrat la fama que va aconseguir Sara Montiel com a actriu i cantant, al costat de la gran rivalitat que hi va haver entre elles, ni comparació quan parlem de cantar cuplet; en altres atributs que a les dues els va donar la mare natura, la veritat és que en la nostra masculina opinió, guanya Sara Montiel. És clar que el somni hagués estat, en aquells anys clar, no ara, estar en la intimitat amb Sara, mentre en el tocadiscs sonava Lilián de Celis. Lilián va començar a funcionar l’any 1952, quan Ràdio Madrid va posar en antena un espai setmanal titulat "Aquellos tiempos del cuplé" patrocinat per una marca de torrons i recuperant antics cuplets de principis de segle. El problema era trobar les cupletistes. El mestre Cisneros dirigia l'Orquestra de Ràdio Madrid i havia anat un dia a l'acadèmia del seu amic Manuel Monreal, on aquest li va recomanar a una jove cantant asturiana, de nom Lilián de Celis, de la qual s'havia enamorat perdudament. Indalecio Cisneros, també director artístic de Colúmbia, li va facilitar poder gravar els seus primers discos i sortir a la ràdio. Lilián de Celis va debutar el 12 de juny de 1957 al Teatre Albéniz de Madrid. Per cert, quan Juan d'Orduña va triar a Sara Montiel com a protagonista de "El último cuplé", va demanar a Lilián de Celis que doblés la veu de Sara a les cançons, és a dir que cantés en lloc d'ella. Lilián va dir “No!” i finalment va tindre que cantar Sara Montiel.

Los Tres Carino – Paseando con papá

Aquest tercet, avui pràcticament oblidat que responien al nom artístic de Los Tres Carino, sorgeix a Osca a finals dels anys cinquanta i estava integrat pels germans Carmen, Joaquín i Ricardo Solanes. Aquest tema amb què escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el seu EP de debut que es va publicar l'any 1960 i també trobàvem “María Elena eres tú”, “Me equivoqué” i “Amor chiquitín”. En total Los 3 Carino van publicar cinc EP's, l'últim l'any 1963, tots ells editats pel segell Philips. Aquesta cançó, possiblement la més popular a la carrera musical de Los 3 Carino, va ser composada per Augusto Algueró i va ser èxit també en la veu de Nella Colombo. Ara us explicarem una curiositat, la versió de Los 3 Carino va ser recuperada a la banda sonora de la pel·lícula espanyola "El milagro de P Pinto", un film molt surrealista que va dirigir Javier Fesser. Hem trobat una font a la xarxa que suposem està perfectament documentada ja que es tracta del fill d'un dels nois, assegurant que Los 3 Carino van centrar la seva carrera musical a l'estranger i van ser precursors del pop espanyol modern. Van actuar a Grècia, Iran, Iraq, Síria, Turquia, Líban, Jordània i altres països d'Orient, ens informa així mateix que van actuar per Hussein de Jordània i el xa Reza Pahlavi i la seva dona Farah Diba, fins i tot van arribar a conèixer als llavors prínceps d'Espanya Joan Carles i Sofia. De fet a Jordània, on finalment van establir-se i van dedicar-se als negocis, va néixer Javier Solanes, el signant de l'article al que hem fet referència i que va veure la llum l'any 1967.

La Música que es Feia en Català

Valerie – La Vella de Wexford

L'any 1968 i mitjançant el segell català Edigsa es va publicar un EP amb sis cançons interpretades en català per la cantant Valerie que creiem era irlandesa o escocesa, es tracta de temes del folk tradicional irlandès i escocès traduïts i adaptats al català. Al disc trobem aquest tema que és un poema tradicional irlandès musicat que ens parla d'una dona que estima el seu ancià marit, però molt més estima "Un minyó alt i fornit" pel que s'en va a veure al metge i li demana un beuratge que acabi amb la vida del seu marit que ja es major. El metge li recomana que li doni de menjar “el moll d’un os” durant una temporada i així el marit es quedarà cec. És clar que la infidel i coqueta dona no sap que el metge l'hi explica tot a la futura víctima i aquest es guarda i molt de menjar res preparat per la seva dona, encara que fingeix empassar-se'l i quedar sense vista. Finalment la dona decideix llançar-ho pel blocal d'un pou d'una empenta, però el marit la "veu vindre" i s'aparta en el moment just, amb el que és la mala dona la que cau al pou i mentre ell escolta els seus crits demanant ajuda li diu amb ironia "És una pena, no puc ajudar-te perquè cec com ara soc no et puc salvar". En aquest EP editat per Edigsa també es van incloure “Mary Hamilton”, “Camisa de franel.la grisa”, “On et son ets Emanuel”, “Pensaments i reselles d’Escocia” i “On va la noia tan bonica”. De Valerie  poc us podem dir, més aviat res ja que a la xarxa no hem trobat informació i nosaltres només recordem que estava unida sentimentalment a un executiu del segell Edigsa, però la veritat és que tampoc estem segurs, pel que us direm alló de sempre, no ens feu massa cas.

Els Xocs – Plora per ells

Una bona banda de pop català surgida a la década dels seixanta, van ser Els Xocs que van treure un sol EP que va publicar el segell barceloní Concentric i que va ser editat l'any 1966 i on trobàvem quatre versions, entre elles el tema que escoltarem ara i que es el "Piangi con me", una cançó italiana que també van  versionar i van portar a l'èxit els grups The Living Dailings i The Grassroots i que Els Xocs van titular “Plora per ells”, junt a "Tot negre" que ere dels Rolling Stones, "Els bons temps on s'han anat?" de The Kinks i "Més enllà", versió del "Milk cow blues boogie", un èxit de Robert Johnson que en els anys 30 va gravar originalment Kokomo Arnold i que també havien gravat Elvis Presley, Eddie Cochran i The Kinks. Las lletres de totes les peçes van ser adaptadas al català per Ramón Folch i Camarasa i l’engenier de só va ser en aquest EP Daniel Carbonell. La veritat i aixó ho tenim que reconeixer, és que aquest EP sona bastant bé, tenin en compte que el va editar Concentric on el só dels conjunts perdia molt i s’apropava al dels cantautors, aquí semble ser que van mantindre l’idea original del grup, però no va tindre continuitat. Per cert, es diu que el nom de Els Xocs els hi va posar Josep María Espinás, però no tenim informació d’ells, tret de que el batería es deie Jordi.

Els Picapedrers – Un billet ha comprat

Aquest disc, un EP d'Els Picapedrers, publicat per Edigsa l’any 1965 és un dels pocs discos que van gravar aquests quatre joves catalans. La cançó que escoltem ara es tracta de la seva versió del "Ticket to ride", una de les cançons més populars de The Beatles, encara que el tema va ser versionada i molt en llengua castellana, no recordem cap altra versió en català, cosa que no vol dir que no és fessin altres, la memòria ja no respon com abans i internet quan es busca informació d'aquest tipus de grups es mostra molt poc generós. Tornant a Els Picapedrers, en aquest mateix disc també versionen un altre peça dels de Liverpool, “Help”, titulant-la "Ajuda’m" que va donar títol a la seguna pel·lícula dels Beatles, junt a "Xarada" que era de la pel·lícula del mateix títol i "Adéu amor". En aquest enregistrament de Els Picapedrers la instrumentació sona al volum degut i el resultat és molt acceptable, és clar que aquest va ser publicar per el segell Edigsa, no per Concentic. Creiem que aquest és l'únic disc que Els Picapedrers van gravar, però no estem segurs d'aixó.

Deixarem ara les nostres terres i marxarem cap a la capital del Regne.

Los Pop Tops – Dios a todos hizo libres

Aquesta cançó va estar composada per Phil Trim i va ser el primer disc de Los Pop Tops per la discogràfica Explosión, un segell de nova creació. Es va editar en dues versions, en angles i en castellà, la primera amb fons de color vermell i la segona verd, tots dos singles van ser publicats l’any 1971. Aquesta que compartim ara es la versió en castellà, amb “Movimiento de amor” a l’altre costat. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixar, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio  Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar als Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor del programa de televisió "España en la Memoria" que creiem es va passar per el canal Intereconomía. Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert que el sello RamaLama a editat fa un parell d’anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons, entre elles aquesta.

Los Gatos Negros – Un efecto extraño

Tenim ara a les mans un EP que Los Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va ser “Cadillac”, però aquesta es una gran cançó. De fet es el millor EP de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un demonio”, versió del “Evil hearted you” de The Yardbirds i "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter l’any 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Sierra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporant Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer al 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trobar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez, un dels fundadors i que des de feie 5 anys tocava a Los Sírex.

Los Tamara – Este es el mundo del hombre

Bona versió la que ens porta el grup gallec Los Tamara, per acabar el programa d’avui, d'aquest clàssic de James Brown que també van gravar Lone Star. El tema es trobava en un EP editat l’any 1967 per Zafiro i que incloïa "Míster Pitiful" d'Otis Redding, "De la musique" i “Yo escuché el mar” que era el tema estrella i que va comptar amb els cors de tot un Orfeó. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986), un nom de referencia quan es parla de la música gallega i que els va deixar en els anys setenta per problemas renals que finalmente el van portar a la mort. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt en la seva llengua a la Terra Galega i van posar música a poemas de Rosalia de Castro. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. De fet no podies escoltar música molt alta ni a casa teva i totes les emisores de ràdio programaven música sacra. Enrique Paisal va deixar Los Tamara l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. El segell RamaLama va editar un doble CD amb tots els EP’s de Los Tamara de 1962 fins al 1967 i on es va incloure aquesta cançó

Acabarem El Temps Passa… i la música queda per avui i us quedareu en companyia de les emissores per les que sortim a l’aire o via internet, si us descarregueu el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara fotrem el camp fins la propera setmana. A reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres